Jordi Batlló
L’ Elador se’l va mirar amb una expressió que parlava per si sola, i en Burst no va poder aguantar les ganes de riure. La riallada va retronar pel bosc, va fer que l’Elador exagerés més el gest d’estupefacció que ja duia pintat a la cara i que, sense sortir de la seva sorpresa, s’atrevís a preguntar:
–Màgia? Suposo que vols dir il·lusions, no?
–No, no, màgia de la de debò, màgia de la qual es parla en llibres i cançons, màgia de la que et dóna capacitat per canviar les coses.
L’Elador va mirar-se’l altre cop amb aquella cara de no entendre-hi res i, de cop, mentre pensava que probablement a en Burst li havia donat un cop de sol i desvariava una mica, va trobar-se sol enmig d’un desert. Espantat, va donar-se la volta sense trobar res més que mars de sorra i, alçant-se enmig de tots, el Mestre, que semblava que no hagués notat que eren perduts entre ones de sorra. I va sentir-lo parlar:
–Em creus ara?
–On som?
–Benvingut al desert del Gobi, entre Xina i Mongòlia.
–Xina? Mongòlia? Que vols dir? Què hi fem aquí? Com hi hem arribat?
–Relaxa’t, Elador, et respondré aquestes preguntes quan siguem a casa...
Immediatament després que digués això tornaven a estar davant la cabana, i l’Elador flairava aquella olor de fonoll i pi que tant li agradava. Un cop es va haver calmat, va mirar en Burst i va demanar-li una explicació aixecant una cella.
–Em creus ara?
–Però no ho entenc, com hi hem arribat?
–Màgia noi, màgia.
–I pots ensenyar-me’n?
–Per això ets aquí. El que t’he ensenyat era real, hem viatjat al desert, però encara és molt complicat per a tu, aquest tipus de màgia. De moment, hi ha coses més senzilles que, tanmateix, seran molt importants per saber qui eren els bandits que us van atacar.
–Però no sabem on buscar-los…
–No necessitem trobar-los, de moment.
–Què vols dir?
–Elador, la teva primera lliçó de màgia serà extreure i projectar fragments de la teva memòria, de manera que podrem saber com eren a partir d’un simple record.
–De la meva memòria? Però no me’n recordo, d’ells… Tot és molt confús…
–Tu potser no, però el teu subconscient sí. Ara necessito que et concentris en el dia de l’atac. Vull que t’hi centris amb totes les teves forces i, quan ho tinguis, m’avisis.
L’Elador va concentrar-se a recordar, però no li va costar gaire. Als pocs segons tots els somnis, records i pensaments d’aquella fatídica nit van tornar com una onada descomunal. Tot i el dolor que portaven aquells records, el noi va aconseguir retenir-los mentre deia:
–Ja… els tinc… que he de fer…? –va deixar anar entre dents.
–Bé, ara has de centrar-te en el moment just que us van atacar i has de dir “Gamla Mine” .
–Què... què vol dir?
–És com s’invoca un record en llenguatge arcaic, que és el que fem servir per a la màgia. És un llenguatge fàcil d’aprendre, però complicat d’entendre. Ja ho veuràs més endavant. Ara simplement cal que ho diguis, però fes-ho interiorment i amb força.
–Està bé…
***
Calma, molta calma... només se sentien un parell d’ocells i… que era allò? Un cavall? No… un de sol no…
–On sóc? –va formular la pregunta, però no va sentir la seva veu.
–Som dins el teu record.
Era la veu d’en Burst, però quan va provar de girar-se per veure’l, no va trobar res que pogués ser girat. Va provar de cridar, però tampoc va trobar res per produir un so. Va provar de cridar en Burst.
–Burst!?
–Sóc aquí, al teu costat.
–On?
–Enlloc. Només som projeccions dins la teva memòria. No som res més que simples observadors. Atent. Em sembla que ja arribes.
En efecte, l’Elador va reconèixer els colors llampants del carruatge on, feia quasi una setmana, viatjaven tranquil·lament ell i la seva família. I va posar-se tens. No sabia si estava preparat per afrontar per segon cop la mort del seu pare, però estava decidit a perseguir als qui l’havien mort, i això li va donar forces. Tot va passar molt de pressa. Van veure passar el carruatge i de sobte tot eren llambregades platejades i cops.
- Elador, fuig!
Era la veu del seu pare. Va veure’s ell mateix corrent bosc endins. Va veure caure el seu pare. Va voler cridar, plorar, córrer altre cop. Però en Burst va fer-se sentir per sobre de tot.
–Elador, hem de descobrir qui són els qui us han atacat.
–Com?
–Troba el cap dels bandits i grava’t a la memòria la seva cara, jo buscaré la resta.
–D’acord, però com em mouré per aquí?
–És la teva ment noi, només has de dir-li on vols ser i t’hi portarà.
L’Elador va passejar la mirada per sobre de l’improvisat camp de batalla, i no li va costar gaire trobar el cabdill, que lluitava en aquell moment contra un dels últims guàrdies. Va tenir prou amb una mirada per gravar-se a la memòria aquella cara. Era un rostre desafiant, sempre amb una mitja rialla pintada que provava d’amagar un odi contra tot sense gaire èxit i uns ulls foscos i irritats sota una cabellera negra i mal tallada. Mentre es concentrava a memoritzar aquella cara, la resta de bandits van incendiar el carruatge i van arrossegar la germana i la mare de l’Elador bosc endins. Ell va mirar de deturar-los, però no podia fer res. Estava furiós, frustrat, i, mentre aquells sentiments l’anaven dominant, el record va començar a desintegrar-se al seu voltant.
–Elador, concentra’t! No et deixis emportar per les teves emocions!
–Burst, hem de seguir-los, hem de saber on s’amaguen!! Els mataré, a tots, un per un!! Què esperes? Va!!
–No podem Elador.
–Com? Per què? Què vols dir?
–Estem vivint un record Elador, només arribem fins on vas arribar tu. No podem seguir-los perquè no van enlloc. Només són records.
–I com hem pogut veure la resta de la lluita, si jo he marxat?
–Perquè no vas marxar, ets aquí, amagat rere uns matolls.
En aquell precís instant, de darrere uns arbusts, va aparèixer l’Elador, que es va ficar entre les flames i va agafar l’espasa del seu pare per després sortir corrents en direcció al bosc.
–I ja està? De que ens ha servit tot això?
–Per saber a qui ens enfrontem. I, desgraciadament, no és un bandit qualsevol…
Aquella frase va creuar l’aire que envoltava la cabana. Tornaven a ser al món real. L’Elador només va poder preguntar-se què havia volgut dir en Burst amb allò abans no el vencés el cansament.
