L’Èlador va despertar sobresaltat i amb el front amarrat de suor. Tornava a ser a la seva petita habitació. Va mirar per la finestra i pels rajos de sol va veure que devien ser volts de les set de la tarda. Havia dormit gairebé mig dia. Encara suat, es va aixecar i es va espolsar els malsons mentre pensava on debia ser en Burst. Mentre pensava això, la porta de l’habitació es va obrir i va entrar en Burst, amb una cara entre la preocupació i l’alleujament.
–Nano! Com et trobes?-Va dir amb un deix de preocupació a la veu.
–Bé, suposo…
–Suposes?-Va dir en Burst. L’Èlador va sospirar i va tornar a seure al llit.
–Pateixo per la mare. I la meva germana. I pel reialme…- Ho va dir amb les llàgrimes a punt de saltar-li dels ulls.
–Tranquil Èlador, pel que sabem i pel que hem vist, encara són vives.
–Ja, però i el reialme què?! Què he de fer? Ara sóc el rei, i no ho sé, no estic en condicions de regnar!-L’Èlador estava totalment desconsolat.
–Ho estaràs –va respondre en Burst amb convicció i amb l’expressió seriosa.–Quan acabi amb la teva instrucció estaràs preparat per regnar. L’Èlador es va asserenar i va provar de somriure, però només li va sortir una ganyota.
–Gràcies Mestre, però…
Abans que pogués acabar en Burst el va tallar.
–Gràcies de res home! Només faltaria! Ara l’únic problema que tens és com recuperaràs el reialme.
Ho va dir realment encuriosit per saber què diria l’Èlador sobre aquell tema.
–Hi he estat pensant i encara no ho sé. Però del que estic segur és que he de rescatar a la mare i a la meva germana de les mans d’aquells bàrbars… Per cert, Mestre… Mestre?
En Burst s’havia quedat amb la mirada extraviada en algun punt de la paret del fons de l’habitació.
–Perdona’m Èlador, estava pensant.
–Vas dir que coneixies aquell home oi?- L’emoció continguda derrere aquella pregunta era palpable.
–Sí, Èlador, i et puc assegurar que és un home molt perillós. No és un bandit qualsevol. –La seva veu era una barreja entre por i respecte. A l’Èlador li va venir un calfred.
–Em pots dir qui és Mestre? Potser el meu pare me’n va parlar algun cop –va dir l’Èlador mirant de portar la conversa cap a aquella direcció–.
–Ho dubto –digué en Burst, tallant-. Dubto que el teu pare el conegués i encara menys que te’n parlés. A més, tothom creia que l’Àlveron era mort…
Va callar de cop, com si hagués dit alguna cosa que no devia.
–Àlveron? És aquest el seu nom? –va dir l’Èlador, aixecant-se de cop, impacient per saber més respostes.
–Prou. No penso dir ni una paraula més. En parlarem demà. Avui, vull que descansis i reflexionis sobre el que hem vist aquest matí. Demà continuarem amb les lliçons.
Dit això va abandonar l’habitació deixant l’Èlador amb la boca plena de preguntes a mig formular. El noi va sospirar i va deixar-se caure al llit d’esquenes, totalment confós. Va mirar d’ordenar els seus pensaments, però no va poder. Tenia massa preguntes en ment. Qui era aquell tal Àlveron? Per què els havia atacat? De què el coneixia en Burst? L’Èlador va quedar bastant impressionat al sentir aquell to de respecte quan el seu mestre s’havia referit a aquell bandit. Del que estava segur era que havia de rescatar la seva família de les seves mans, abans de que fos massa tard. Aquells eren els seus pensaments quan en Burst el va cridar a sopar.
L’Èlador va seure a taula, ja parada, davant d’en Burst. Van sopar enmig d'un silenci incòmode. L’Èlador va intentar iniciar una conversa un parell de cops, però va fracassar, ja que en Burst estava completament absort i capficat. Finalment va optar per acabar-se la carn i la verdura del seu plat, fregar-lo el millor que va saber, desitjar-li les bones nits al seu Mestre i marxar a corre-cuita cap al racó del seu llit. Es va desvestir, va obrir la flassada i es va ficar dins del llit. De cop se sentia pesat i molt, molt cansat. No sabia exactament què havia passat aquell matí, però l’havia deixat completament extasiat. Amb pensaments confusos sobre bàrbars, exèrcits i la seva família, va caure en un son profund.
Quan es va llevar, suat i panteixant pel malson, va adonar-se que havien passat unes poques hores d’ençà que s’havia adormit, i que era ben entrada la nit. Va intentar tornar a adormir-se, però no va poder. Finalment va aixecar-se es va vestir, sense fer soroll per no despertar el seu Mestre. Va sortir a la clariana de davant la cabana per prendre una mica l’aire quan, de cop, va veure una llum entre els arbres. Era una llum vermellosa i intermitent, que semblava un foc follet. A poc a poc, va seguir-la fins a quedar-se a una distància prudent. Va ajupir-se i va mirar. I el que va veure no se li oblidaria mai més. En Burst es trobava dret a sobre del que es podia considerar la pedra més gran que l’Èlador havia vist en la seva curta vida. Al costat del peu dret hi tenia un fanal, l’origen de la llum que el noi havia vist. Tot i que semblava que no feia res més que contemplar els estels, si s’observava amb atenció, es veia que parlava. Només era un xiuxiueig, però era suficientment alt perquè es pogués sentir. L’Elador va probar d’entendre què deia, però no va aconseguir. El seu Mestre parlava en una llengua que li era desconeguda del tot, però sonava molt arcaica i antiga.
El noi s'adonà que la veu era com un cant, amb pujades i baixades de la veu, monòtona i consistent. En Burst va apujar els braços cap al cel, i el seu cant també va pujar; i de cop, una ràfega de vent va arribar del no-res i va agitar arbres, plantes i els cabells de l’Èlador, que es mirava l’escena, consternat. Ara en Burst ja no parlava, sinó que tan sols movia els braços i el vent l’obeïa, dansant al seu voltant sense parar. L’Èlador va poder veure que els ulls del seu Mestre llampeguejaven. D’eufòria boja, però sobretot, de poder. D’un poder que ell no podia entendre. D’una màgia antiga i poderosa.
En Burst va dir una sola paraula i el vent cesà. El bosc quedà en calma tant de cop, que el silenci semblava artificial i tot. L’Èlador es va quedar molt quiet, conscient de que el seu Mestre el podia descobrir, i que no li faria gaire gràcia. En Burst es va ajupir, va recollir el fanal, i d’un parell de salts àgils impropis d’un home de la seva edat i es va dirigir directament cap on era l’Èlador. El noi, sabent que no podia fer res per amagar-se, es va aixecar i va començar a murmurar una disculpa, quan en Burst li va tapar la boca i li va fer un gest perquè el seguís. Van arribar a la cabana i, un cop a dins, en Burst va tancar el forrellat de la porta i es va girar cap al seu alumne.
–Vols saber qui és l’Àlveron?- Va dir sense cap emoció a la veu.
–Sí, Mestre!- Digué l’Èlador visiblement alleujat de no haver enfadat el seu Mestre.
–Va ser un soldat que va lluitar durant la Guerra dels Cent Dies. Però no qualsevol soldat. Va ser EL soldat. Va matar més enemics que la resta de soldats junts. Quan la guerra va acabar, va voler més poder dins l’exèrcit. El van fer fora: era un home massa perillós. Va fugir a l’exili i totom creia que era mort fins que…
–I com és que el coneixes i li tens tant de respecte? –L’Èlador ja no es va poder aguantar.
–Segur que ho vols saber? –Només li va caldre mirar el noi a la cara per saber-ne la resposta– Està bé doncs, si així ho vols, t’ho diré –va seure a la cadira, i l’Èlador l’imità. Va fer un silenci del temps que es tarda en respirar tres vegades i va parlar.
–El conec, perquè un dia aquest noi va ser en aquesta cabana. Va seure en aquesta cadira. Va menjar en aquesta taula.
–Què?! Va ser…
–Sí, Èlador. Digué en Burst amb parsimònia.
–L’Àlveron va ser el meu alumne. I era el millor.
