Capítol VI

Pedro Casas
Álvaro Coll

Quan ja portaven una estona de viatge , l’Èlador es fixà en que el paisatge canviava. La llum pròpia de la primavera es fonia de mica en mica. Els arbres alegres i bonics es transformaren en simples troncs recargolats i sense fulles. En Brust cavalcava immune, però a l’Èlador li esgarrifaven aquests canvis. De cop , un tro anuncià que una tempesta s’apropava  i poc després , començaren a caure gotes pesades sobre els genets,  que els obligaren a aturar-se i refugiar-se a una petita cova que divisà en Brust a molta distància. A l’Èlador  li semblà veure un reflex de llum provinent de la bossa de viatge del seu mestre, però es decidí a arribar ràpidament on l’esperava en Brust sabent que allà no acabaria xop ni gelat. Un foc més càlid de l’habitual cremava i ràpidament els dos notaren com una escalfor els envaïa el cos lentament.

Després en Brust començà a menjar uns conills que l’Èlador no sabia d’on podien haver sortit. El feren recuperar les forces i quan es disposava a marxar en Brust li ordenà:

-Atura’t. Romandrem aquí una estona més. Necessitem descansar per seguir la nostra ruta. –pronuncià aquestes paraules amb veu ferma i segura.

L’Èlador no respongué , simplement obeí l’ordre. Més tard notà com les parpelles li pesaven més del compte , la vista se li emboirava  i les cames li començaven a trontollar. A poc a poc , s’estirà al terra de pedra rugós i dur i s’adormí.

- Eh! Xaval!Va! Desperta!

L’Èlador estava molt confús. No recordava on era , ni amb qui era. Ni tan sols sabia si estava somiant o allò era real. Quan els ulls se li obriren li costà de reconèixer a aquella silueta , ja que estava acostumat a la claror i s’hi veia molt poc. Va arribar a distingir a un home gras però fort que jeia al seu costat repassant-lo de baix a dalt. Portava una barba rossa i una cabellera recollida en dues trenes. Duia un vestit lleuger , que semblava molt fràgil. Però veié penjant-li del cinturó una espasa molt gran que devia pesar moltíssim. Es fixà en el braç del nouvingut i s’adonà que segurament era un gran lluitador, ja que el portava ple de ferides i cicatrius, destacava la seva musculatura de l’avantbraç però , sens dubte , el que més li cridà l’atenció fou unes pintures que duia al braç que li donaven molt de caràcter. Duia un casc platejat de metall amb dues banyes.

La seva veu havia estat una mena de soroll molt poc comprensible.

- Qui... Qui ets?- preguntà l’Èlador atemorit. Buscà a en Brust amb la mirada però no el trobà enlloc.

-Sóc el cap de la tribu que habita en aquest indret i tu, foraster, has sigut prou agosarat com per fer nit aquí… Però qui t’has cregut que ets?- Aquell crit augmentà encara més la por del jove Èlador

-Jo no… jo no volia molestar , de debò! Mai m’atreviria a molestar-vos. Només… només volia dormir una mica… -balbucejà.

-Qui ets tu? –pregunta tallant el cap de la tribu.

-Mmmm… veurà… suposo que li costarà de creure… però  no sé si coneix al Rei d’aquests comtats… millor dit , coneixia…- notà com els ulls se li omplien de llàgrimes.

-Sí , òbviament que el coneixia a en Felen. El millor rei que hem tingut mai. –el tallà i , de sobte , comença a xerrar ell sol.- maleïts assassins… si em pogués venjar ja ho faria, ja… on s’amaguen els covards… estic convençut que amb el meu exèrcit els derrotaríem… pobre Felen… quina llàstima… en plena nit el mataren… covards més que covards! –s’adonà que tenia l’Èlador allà enmig palplantat.- Ai, perdona noi… I què passa amb en Felen?

-Doncs, insisteixo , potser no em creus però… sóc el seu fill –pronuncià aquestes paraules amb un bri d’orgull i ansiós per veure la resposta d’aquell gegant.

-Què? Això és impossible! Aquest marrec , fill d’en Felen? -esclatà a riure i la seva rialla ressonà per tota la cova.

L’Èlador abaixà el cap i el gegant es quedà pensant. I si era cert? I si aquell noiet esporuguit era el fill perdut d’en Felen per qui oferien una gran recompensa? El gegant es quedà observant-lo i digué:

-Ostres , ho sento. Perdoni majestat. Espero que comprengui que costava de creure. Vostè no va vestit com es mereix. – tornà a parlar sol com anteriorment.- No pot ser... en fill d’en Felen aquí davant meu... sembla mentida... i si és un impostor?... no, impossible, s’hi assembla massa...  ara que se suposa que he de fer?

-No pateixis , no passa res.- contestà l’Èlador alleujat.- Em dic Èlador , i tu?

-Jo sóc en Felix, li demano disculpes pel meu comportament i per haver dubtat de la seva reialesa – digué mentre encaixaven mans.

-Abans has dit que tens un exèrcit poderós. Necessito la teva ajuda. L’Àlveron està a un tro que no li pertany i necessito recuperar-lo. El que passa és que no sé com fer-ho. Només som dos i el meu mestre Brust ara no sé on és... Podries fer alguna cosa tu Felix?- preguntà esperançat.

-Seria un honor per mi encapçalar l’exèrcit que vencerà a l’Àlveron.- digué amb un somriure d’orella a orella mostrant unes dents blanques i ben alineades.

-Esperem que retorni en Brust per començar l'estratègia – explicà l’Èlador- hauríem d’atacar quan abans ja que cada dia que aquest assassí passa sobre el palau del meu estimat pare , aquell dia es converteix en un dia perdut.

-Així es parla! – exclamà en Felix!

Quan el Brust tornà amb l’esmorzar l’Èlador li explicà el que havia succeït. En Brust s’alegrà i menjaren àvidament. Es passaren hores i hores xerrant sobre com podrien vèncer el malvat Àlveron i sobre quins exèrcits eren fiables per aliar-se amb ells i quins no. El foc donava un aspecte càlid a aquella situació i després de molt temps , l’Èlador estava motivat i feliç. Estava convençut de que ho aconseguirien. Havien arribat l'acord que amb l’exèrcit n’hi hauria suficient. En Brust preguntà encuriosit:

-Si tantes ganes tens de derrotar-lo , com és que no t’havies decidit a lluitar?

-Necessitava un líder i avui n’he trobat dos. –el Felix digué aquesta frase amb una barreja de vergonya i d’alegria.

Sabien que no hi havia temps a perdre i es posaren d’acord per atacar demà mateix , per sorpresa i a la nit. Anaren a dormir d’hora ja que necessitarien moltes forces per l’endemà. La cova semblava més confortant i acollidora.

L’Èlador dormí molt malament. Estava molt nerviós i els minuts passaven però el son no venia. Aquella nit somià amb carruatges , espases , morts i tornà a recordar la terrible cara del seu pitjor enemic , l’Àlveron.

Capítol V

Jordi Fina


Les primeres flors començaven a obrir-se tímidament anunciant la vinguda de la primavera. Era un dia amb molt de sol. L’Èlador estava gaudint de la caloreta del sol del migdia i respirant l’aire pur de les muntanyes quan de sobte en Brust sortí per la porta tot d’una amb uns objectes molt estranys a les mans que l’Èlador no podia reconèixer.
-Que son aquets aparells,Brust?- va preguntar l’Èlador encuriosit.
-La teva instrucció acabarà d'aquí a un parell de setmanes, pel començament de la primavera. Quan acabi, començarem un viatge molt llarg i feixuc per tot el TEU regne. Però abans de començar aquet viatge tan important...
-Espera, espera, espera. Però si jo encara no estuc preparat! Encara em qeda molt per arribar a saber tant com tu!
-Ja ho sé, Èlador; necessitaries tota una vida per arribar a ser com jo, però el temps sens menja i no tenim cap altre possibilitat que marxar d'aquí poc. Per això t’he portat aquest aparells.

En Brust va escampar pel terra uns sis objectes de mides molt semblants però de diferents colors. Tenien unes formes semblants a les cargols de mar. A l’Èlador li va cridar especialment l’atenció un de color daurat.
-Son amulets, Èlador. Cadascun d’ells t’ajuda a desenvolupar d’una manera considerable qualsevol dels teus sentits.
-Però... aquí hi han sis objectes! Nosaltres no tenim només cinc sentits? Perquè serveix l’ultim objecte?
- Així és. Aquet d'aquí de color daurat es el més important. No et puc dir que es el que fa exactament perquè ningú ho sap, però et puc assegurar que que et fara molt de servei quan el necessitis.

L’Èlador s’havia quedat sorprès, no es podia creure que existissin objectes com aquells al mon; això li va fer pensar que ell només sabia una petita part de tot el tema de la màgia comparant-ne amb el seu ja estimat mestre.
-Èlador- va dir en Brust amb una expressió de serietat total- t’he ensenyat tot el que he pogut en aquets mesos, però aquestes dues setmanes seran les més importants de la teva instrucció perquè t'ensenyaré coses que potser no comprendràs, però et seran de molt ajut en el futur. T'ensenyaré com utilitzar aquets objectes i el moment adequat per fer-los servir, ja que si no s’utilitzen amb cura, tu i els que estan al teu voltant poden acabar molt mal parats.
- Si, Mestre. Juro que procuraré esforçar-me al màxim aquestes setmanes pel bé del Regne- l’Èlador va dir aquestes paraules amb la ma al cor, pensant en el seu pare, la seva mare, les seves germanes i en el regne. Era plenament conscient que d’ell depenia el futur de tot allò que estimava.
- Doncs espero que descansis prou aquesta nit, perquè demà serà un dia molt dur.

Els rajos de sol que entraven per la finestra despertaren a l’Èlador. El seu mestre ja l’estava esperant a fora, davant d’una taula gran i robusta que mai havia vist, a sobre de la qual l’Èlador va reconèixer un dels objectes que li havia ensenyat el Brust el dia anterior.
-Aquest objecte és el que ajuda a millorar el sentit de l'oïda. En primer lloc, has de saber que cadascun d'aquets objectes s’activen amb una sèrie de paraules. Cada objecte te tres paraules diferents amb les que podem fer que l’objecte actuï amb diferents graus d’intensitat. Començarem amb la paraula per activar el nivell de menor intensitat per a aquest aparell, i així començaràs a acostumar-te. D’acord?
-Si, mestre.
- Doncs comencem. Digues: Neghe Theo.
L’Èlador va pronunciar les paraules, i tot just quan l'últim so li va sortir per la boca, l’aparell que havia sobre la taula es va il•luminar i va començar a vibrar. Uns segons desprès l’Elador sentia amb claredat tots els sorolls, fins al mes lleu, que produïen els objectes al seu voltant; des de el soroll del vent al moure contra les fulles d’un arbre fins al soroll constant del caminar d’unes formigues situades a uns metres d’ell.
L’Èlador estava sorprès i aclaparat dels nombrosos sorolls que li arribaven a les orelles. Després de tancar els ulls i d’uns minuts de concentració, va aconseguir ignorar i ometre de la seva ment alguns dels sorolls, i es centrà a escoltar una sèrie d’altres sorolls que li produïen més interès.
Al obrir els ulls, el primer que va veure va ser la cara de sorpresa que feia en Brust.
-No es possible!- va dir en Brust gairebé cridant.
- El que, mestre?.
-Mai ningú havia pogut separar els sons i concentrar-se en altre el primer cop! Això es impressionant. Nano, tu tens un do!

Els dies anaven passant i l’Èlador seguia dominant amb facilitat la resta de aparells al primer grau. En Brust havia pensat que només podrien arribar a practicar fins al segon grau, però al veure el domini que tenia el seu aprenent sobre els sentits, els últims dies pogueren practicar fins al tercer grau, això els proporcionava una capacitat màxima i total de controlar i dominar cada sentit, el que no sabia l’Èlador era que aquets aparells li salvarien la vida més d’un cop en el futur.
Quan ja faltaven tan sols tres dies per el inici de la primavera, el Brust va desaparèixer durant un dia. Va tornar quan començava a fer-se fosc amb dos cavalls i tres sacs plens de menjar i roba. Va dir-li a l’Èlador que servirien per el viatge però no va voler donar cap mena d'informació de el per què havia marxat i de on havia tret tot aquella roba i el menjar.

Ja era el dia de el inici del viatge. Feia bon temps. Els ocells cantaven i una gran varietat de colors decoraven les branques dels arbres. Es notava que havia començat la primavera.
En Brust estava posant les corretges als cavalls i lligant els sacs a les seves espatlles amb una parsimònia i monotonia inusuals en ell. Havia estes un mapa a sobre de la taula de la cuina en el qual havia treballat tota la nit per trobar quina era la millor ruta per la qual arribar fins als bàrbars.
L’Èlador sabia que havia arribat l’hora de la veritat, en uns instants iniciaria el viatge més important de la seva vida, en busca d’antics aliats i el intent de tornar a viure com a rei del seu regne envoltat per la seva mare i germanes ara presoneres dels bàrbars.
En Brust cridà a l’Èlador per a que pugés al cavall. L’Èlador caminant amb el cap ben alt i l’espassa del seu pare lligada a la cintura, d’un salt pujà al cavall e inicià el viatge.

Capítol IV

Pol Prats

L’Èlador va despertar sobresaltat i amb el front amarrat de suor. Tornava a ser a la seva petita habitació. Va mirar per la finestra i pels rajos de sol va veure que devien ser volts de les set de la tarda. Havia dormit gairebé mig dia. Encara suat, es va aixecar i es va espolsar els malsons mentre pensava on debia ser en Burst. Mentre pensava això, la porta de l’habitació es va obrir i va entrar en Burst, amb una cara entre la preocupació i l’alleujament.

–Nano! Com et trobes?-Va dir amb un deix de preocupació a la veu.
–Bé, suposo…
–Suposes?-Va dir en Burst. L’Èlador va sospirar i va tornar a seure al llit.
–Pateixo per la mare. I la meva germana. I pel reialme…- Ho va dir amb les llàgrimes a punt de saltar-li dels ulls.
–Tranquil Èlador, pel que sabem i pel que hem vist, encara són vives.
–Ja, però i el reialme què?! Què he de fer? Ara sóc el rei, i no ho sé, no estic en condicions de regnar!-L’Èlador estava totalment desconsolat.
–Ho estaràs –va respondre en Burst amb convicció i amb l’expressió seriosa.–Quan acabi amb la teva instrucció estaràs preparat per regnar. L’Èlador es va asserenar i va provar de somriure, però només li va sortir una ganyota.
–Gràcies Mestre, però…
Abans que pogués acabar en Burst el va tallar.
–Gràcies de res home! Només faltaria! Ara l’únic problema que tens és com recuperaràs el reialme.

Ho va dir realment encuriosit per saber què diria l’Èlador sobre aquell tema.
–Hi he estat pensant i encara no ho sé. Però del que estic segur és que he de rescatar a la mare i a la meva germana de les mans d’aquells bàrbars… Per cert, Mestre… Mestre?

En Burst s’havia quedat amb la mirada extraviada en algun punt de la paret del fons de l’habitació.
–Perdona’m Èlador, estava pensant.
–Vas dir que coneixies aquell home oi?- L’emoció continguda derrere aquella pregunta era palpable.
–Sí, Èlador, i et puc assegurar que és un home molt perillós. No és un bandit qualsevol. –La seva veu era una barreja entre por i respecte. A l’Èlador li va venir un calfred.
–Em pots dir qui és Mestre? Potser el meu pare me’n va parlar algun cop –va dir l’Èlador mirant de portar la conversa cap a aquella direcció–.
–Ho dubto –digué en Burst, tallant-. Dubto que el teu pare el conegués i encara menys que te’n parlés. A més, tothom creia que l’Àlveron era mort…

Va callar de cop, com si hagués dit alguna cosa que no devia.
–Àlveron? És aquest el seu nom? –va dir l’Èlador, aixecant-se de cop, impacient per saber més respostes.
–Prou. No penso dir ni una paraula més. En parlarem demà. Avui, vull que descansis i reflexionis sobre el que hem vist aquest matí. Demà continuarem amb les lliçons.

Dit això va abandonar l’habitació deixant l’Èlador amb la boca plena de preguntes a mig formular. El noi va sospirar i va deixar-se caure al llit d’esquenes, totalment confós. Va mirar d’ordenar els seus pensaments, però no va poder. Tenia massa preguntes en ment. Qui era aquell tal Àlveron? Per què els havia atacat? De què el coneixia en Burst? L’Èlador va quedar bastant impressionat al sentir aquell to de respecte quan el seu mestre s’havia referit a aquell bandit. Del que estava segur era que havia de rescatar la seva família de les seves mans, abans de que fos massa tard. Aquells eren els seus pensaments quan en Burst el va cridar a sopar.

L’Èlador va seure a taula, ja parada, davant d’en Burst. Van sopar enmig d'un silenci incòmode. L’Èlador va intentar iniciar una conversa un parell de cops, però va fracassar, ja que en Burst estava completament absort i capficat. Finalment va optar per acabar-se la carn i la verdura del seu plat, fregar-lo el millor que va saber, desitjar-li les bones nits al seu Mestre i marxar a corre-cuita cap al racó del seu llit. Es va desvestir, va obrir la flassada i es va ficar dins del llit. De cop se sentia pesat i molt, molt cansat. No sabia exactament què havia passat aquell matí, però l’havia deixat completament extasiat. Amb pensaments confusos sobre bàrbars, exèrcits i la seva família, va caure en un son profund.

Quan es va llevar, suat i panteixant pel malson, va adonar-se que havien passat unes poques hores d’ençà que s’havia adormit, i que era ben entrada la nit. Va intentar tornar a adormir-se, però no va poder. Finalment va aixecar-se es va vestir, sense fer soroll per no despertar el seu Mestre. Va sortir a la clariana de davant la cabana per prendre una mica l’aire quan, de cop, va veure una llum entre els arbres. Era una llum vermellosa i intermitent, que semblava un foc follet. A poc a poc, va seguir-la fins a quedar-se a una distància prudent. Va ajupir-se i va mirar. I el que va veure no se li oblidaria mai més. En Burst es trobava dret a sobre del que es podia considerar la pedra més gran que l’Èlador havia vist en la seva curta vida. Al costat del peu dret hi tenia un fanal, l’origen de la llum que el noi havia vist. Tot i que semblava que no feia res més que contemplar els estels, si s’observava amb atenció, es veia que parlava. Només era un xiuxiueig, però era suficientment alt perquè es pogués sentir. L’Elador va probar d’entendre què deia, però no va aconseguir. El seu Mestre parlava en una llengua que li era desconeguda del tot, però sonava molt arcaica i antiga.

El noi s'adonà que la veu era com un cant, amb pujades i baixades de la veu, monòtona i consistent. En Burst va apujar els braços cap al cel, i el seu cant també va pujar; i de cop, una ràfega de vent va arribar del no-res i va agitar arbres, plantes i els cabells de l’Èlador, que es mirava l’escena, consternat. Ara en Burst ja no parlava, sinó que tan sols movia els braços i el vent l’obeïa, dansant al seu voltant sense parar. L’Èlador va poder veure que els ulls del seu Mestre llampeguejaven. D’eufòria boja, però sobretot, de poder. D’un poder que ell no podia entendre. D’una màgia antiga i poderosa.

En Burst va dir una sola paraula i el vent cesà. El bosc quedà en calma tant de cop, que el silenci semblava artificial i tot. L’Èlador es va quedar molt quiet, conscient de que el seu Mestre el podia descobrir, i que no li faria gaire gràcia. En Burst es va ajupir, va recollir el fanal, i d’un parell de salts àgils impropis d’un home de la seva edat i es va dirigir directament cap on era l’Èlador. El noi, sabent que no podia fer res per amagar-se, es va aixecar i va començar a murmurar una disculpa, quan en Burst li va tapar la boca i li va fer un gest perquè el seguís. Van arribar a la cabana i, un cop a dins, en Burst va tancar el forrellat de la porta i es va girar cap al seu alumne.

–Vols saber qui és l’Àlveron?- Va dir sense cap emoció a la veu.
–Sí, Mestre!- Digué l’Èlador visiblement alleujat de no haver enfadat el seu Mestre.
–Va ser un soldat que va lluitar durant la Guerra dels Cent Dies. Però no qualsevol soldat. Va ser EL soldat. Va matar més enemics que la resta de soldats junts. Quan la guerra va acabar, va voler més poder dins l’exèrcit. El van fer fora: era un home massa perillós. Va fugir a l’exili i totom creia que era mort fins que…
–I com és que el coneixes i li tens tant de respecte? –L’Èlador ja no es va poder aguantar.
–Segur que ho vols saber? –Només li va caldre mirar el noi a la cara per saber-ne la resposta– Està bé doncs, si així ho vols, t’ho diré –va seure a la cadira, i l’Èlador l’imità. Va fer un silenci del temps que es tarda en respirar tres vegades i va parlar.
–El conec, perquè un dia aquest noi va ser en aquesta cabana. Va seure en aquesta cadira. Va menjar en aquesta taula.
–Què?! Va ser…
–Sí, Èlador. Digué en Burst amb parsimònia.
–L’Àlveron va ser el meu alumne. I era el millor.

Capítol III

il·lustració Pau Oliver

Jordi Batlló

L’ Elador se’l va mirar amb una expressió que parlava per si sola, i en Burst no va poder aguantar les ganes de riure. La riallada va retronar pel bosc, va fer que l’Elador exagerés més el gest d’estupefacció que ja duia pintat a la cara i que, sense sortir de la seva sorpresa, s’atrevís a preguntar:
–Màgia? Suposo que vols dir il·lusions, no?
–No, no, màgia de la de debò, màgia de la qual es parla en llibres i cançons, màgia de la que et dóna capacitat per canviar les coses.

L’Elador va mirar-se’l altre cop amb aquella cara de no entendre-hi res i, de cop, mentre pensava que probablement a en Burst li havia donat un cop de sol i desvariava una mica, va trobar-se sol enmig d’un desert. Espantat, va donar-se la volta sense trobar res més que mars de sorra i, alçant-se enmig de tots, el Mestre, que semblava que no hagués notat que eren perduts entre ones de sorra. I va sentir-lo parlar:
–Em creus ara?
–On som?
–Benvingut al desert del Gobi, entre Xina i Mongòlia.
–Xina? Mongòlia? Que vols dir? Què hi fem aquí? Com hi hem arribat?
–Relaxa’t, Elador, et respondré aquestes preguntes quan siguem a casa...

Immediatament després que digués això tornaven a estar davant la cabana, i l’Elador flairava aquella olor de fonoll i pi que tant li agradava. Un cop es va haver calmat, va mirar en Burst i va demanar-li una explicació aixecant una cella.
–Em creus ara?
–Però no ho entenc, com hi hem arribat?
–Màgia noi, màgia.
–I pots ensenyar-me’n?
–Per això ets aquí. El que t’he ensenyat era real, hem viatjat al desert, però encara és molt complicat per a tu, aquest tipus de màgia. De moment, hi ha coses més senzilles que, tanmateix, seran molt importants per saber qui eren els bandits que us van atacar.
–Però no sabem on buscar-los…
–No necessitem trobar-los, de moment.
–Què vols dir?
–Elador, la teva primera lliçó de màgia serà extreure i projectar fragments de la teva memòria, de manera que podrem saber com eren a partir d’un simple record.
–De la meva memòria? Però no me’n recordo, d’ells… Tot és molt confús…
–Tu potser no, però el teu subconscient sí. Ara necessito que et concentris en el dia de l’atac. Vull que t’hi centris amb totes les teves forces i, quan ho tinguis, m’avisis.
L’Elador va concentrar-se a recordar, però no li va costar gaire. Als pocs segons tots els somnis, records i pensaments d’aquella fatídica nit van tornar com una onada descomunal. Tot i el dolor que portaven aquells records, el noi va aconseguir retenir-los mentre deia:
–Ja… els tinc… que he de fer…? –va deixar anar entre dents.
–Bé, ara has de centrar-te en el moment just que us van atacar i has de dir “Gamla Mine” .
–Què... què vol dir?
–És com s’invoca un record en llenguatge arcaic, que és el que fem servir per a la màgia. És un llenguatge fàcil d’aprendre, però complicat d’entendre. Ja ho veuràs més endavant. Ara simplement cal que ho diguis, però fes-ho interiorment i amb força.
–Està bé…

***

Calma, molta calma... només se sentien un parell d’ocells i… que era allò? Un cavall? No… un de sol no…
–On sóc? –va formular la pregunta, però no va sentir la seva veu.
–Som dins el teu record.
Era la veu d’en Burst, però quan va provar de girar-se per veure’l, no va trobar res que pogués ser girat. Va provar de cridar, però tampoc va trobar res per produir un so. Va provar de cridar en Burst.
–Burst!?
–Sóc aquí, al teu costat.
–On?
–Enlloc. Només som projeccions dins la teva memòria. No som res més que simples observadors. Atent. Em sembla que ja arribes.
En efecte, l’Elador va reconèixer els colors llampants del carruatge on, feia quasi una setmana, viatjaven tranquil·lament ell i la seva família. I va posar-se tens. No sabia si estava preparat per afrontar per segon cop la mort del seu pare, però estava decidit a perseguir als qui l’havien mort, i això li va donar forces. Tot va passar molt de pressa. Van veure passar el carruatge i de sobte tot eren llambregades platejades i cops.
- Elador, fuig!
Era la veu del seu pare. Va veure’s ell mateix corrent bosc endins. Va veure caure el seu pare. Va voler cridar, plorar, córrer altre cop. Però en Burst va fer-se sentir per sobre de tot.
–Elador, hem de descobrir qui són els qui us han atacat.
–Com?
–Troba el cap dels bandits i grava’t a la memòria la seva cara, jo buscaré la resta.
–D’acord, però com em mouré per aquí?
–És la teva ment noi, només has de dir-li on vols ser i t’hi portarà.

L’Elador va passejar la mirada per sobre de l’improvisat camp de batalla, i no li va costar gaire trobar el cabdill, que lluitava en aquell moment contra un dels últims guàrdies. Va tenir prou amb una mirada per gravar-se a la memòria aquella cara. Era un rostre desafiant, sempre amb una mitja rialla pintada que provava d’amagar un odi contra tot sense gaire èxit i uns ulls foscos i irritats sota una cabellera negra i mal tallada. Mentre es concentrava a memoritzar aquella cara, la resta de bandits van incendiar el carruatge i van arrossegar la germana i la mare de l’Elador bosc endins. Ell va mirar de deturar-los, però no podia fer res. Estava furiós, frustrat, i, mentre aquells sentiments l’anaven dominant, el record va començar a desintegrar-se al seu voltant.

–Elador, concentra’t! No et deixis emportar per les teves emocions!
–Burst, hem de seguir-los, hem de saber on s’amaguen!! Els mataré, a tots, un per un!! Què esperes? Va!!
–No podem Elador.
–Com? Per què? Què vols dir?
–Estem vivint un record Elador, només arribem fins on vas arribar tu. No podem seguir-los perquè no van enlloc. Només són records.
–I com hem pogut veure la resta de la lluita, si jo he marxat?
–Perquè no vas marxar, ets aquí, amagat rere uns matolls.
En aquell precís instant, de darrere uns arbusts, va aparèixer l’Elador, que es va ficar entre les flames i va agafar l’espasa del seu pare per després sortir corrents en direcció al bosc.
–I ja està? De que ens ha servit tot això?
–Per saber a qui ens enfrontem. I, desgraciadament, no és un bandit qualsevol…

Aquella frase va creuar l’aire que envoltava la cabana. Tornaven a ser al món real. L’Elador només va poder preguntar-se què havia volgut dir en Burst amb allò abans no el vencés el cansament.

FORMULARI D'ENVIAMET

Capítol I

Marcel Busquets

El carruatge no parava de trontollar. Els sotracs del camí feien dificultosa la marxa. Tot i que era fosc, els fanalets que portaven els patges il·luminaven prou bé el camí; no obstant, els marges eren força obscurs i no s’apreciava gaire bé el bosc que els oprimia.

De sobte un xiulet va tallar el vent. Un dels custodiadors es desplomà del cavall a l’instant. Abans de poder reaccionar, una pluja de fletxes semblant a l’anterior caigué sobre la guarnició de darrere. Mentre que els de dins del vehicle intentaven sortir, una vintena d’homes salvatges sortiren precipitadament cap a ells.

IL·LUSTRACIÓ PAU OLIVER

L’entrexocar del metall va durar pocs instants. Els bàrbars van començar a segar caps, enfonsar cranis i tallar extremitats. El seu estil de lluita era molt precipitat i cruent; a més, hi havia prou homes per derrotar-los sense cap problema.

La resistència dels atacats va ser mínima fins que de la carrossa va sortir un home. Era alt i corpulent, de cabells foscos i llargs, les arrugues de la cara no eren gaire profundes, però els seus ulls reflectien la saviesa d’un que ha viscut molts anys. Portava unes pells a les espatlles, a sota de l’escut. Duia una cota de malla sota un gipó de cuir. L’espasa que empunyava era de dues mans, força pesada i llarga.

L’home començà a escapçar caps tal i com havien fet amb els seus homes. Brandava l’espasa amb una destresa sobrenatural, com si fos una ploma. Tres homes es precipitaren cap a ell, però l’espasa llarga i gruixuda es va enfonsar a l’estómac d’un, l’altre va entrebancar i amb una estocada amb l’escut, li va trencar la mandíbula. L´altre guerrer va córrer cap a l’home fort amb una llança a la mà. Mentre que un es girava, l’altre li enfonsava la llança al pit.

L’espasa vermella va caure sobre la catifa de fulles. El rei Felen va caure de genolls, alhora que els seu fill corria cap al bosc, tal i com li deia el seu pare. Els soldats van arreplegar les nenes i dones de la cort liderades per la reina. Una nena va intentar fugir, però un dels salvatges va esgarrapar-li la cara i la va agafar per el braç fins que la va portar on eren totes les supervivents. Van ficar les dones a dins d’un carro, van saquejar els cossos i van endur-se els cavalls.

Elador corria alhora que plorava. Havien matat el pare, i no sabia res de la mare ni de la germana. No sabia cap a on anava, ni què faria, únicament corria com un esperitat. Només sabia que quan se n’haguessin anat els assassins, tornaria per enterrar el pare, i que ploraria a sobre d’ell.

Després d’una bona estona corrent, va parar; havia vist una llebre, era el seu punt de distracció. Va agafar la fona i d’una pedregada la va matar. Va escorxar l’animal, com si fos un dels soldats enemics. I va començar a fer-li queixalades. Menjava carn crua  com per poder distrure’s. Després d’unes quantes mossegades, va deixar anar l’animal i començà a caminar cap a on havien estat emboscats.

Portava ja una estona caminant, quant va sentir una pudor. Cada cop era més forta. Unes flames il·luminaven el bosc, el camí on havien estat atacats. L’Elador va començar a córrer cap al foc. Gairebé no podia passar a a causa de l’escalfor de l’incendi.

Va entreveure la carrossa entre els arbres vermells. Amb un crit va començar a dirigir-se cap al nucli de l’escalfor, la tomba del seu pare. Les cremades cada cop eren més fortes, més profundes, més doloroses. La calor el feia tirar enrere, però l’orgull de ser futur rei, i l’amor cap al seu pare eren tant grans que l’ajudaven a tirar endevant. Per fi, quan va arribar davant del seu pare es va agenollar, li va fer un petó, i va agafar-ne l'espasa.

Per un moment va pensar a quedar-s'hi per morir amb el seu pare, però si ell no sobrevisqués, no hi hauria ningú més de la família amb dret al tron. Amb els ulls plorosos i amb el cabell socarrimat va sortir del bosc, arrossegant l’espasa, el llegat de la família.

Quan ja clarejava, l’Elador va estirar-se sobre un mantell de gespa d’una clariana, lluny de la cendra que encara era present en la ment del nen. En pocs instants va caure en un somni profund, un somni molt llarg i fosc.

Uns sorolls van despertar el jove, va intentar obrir els dos ulls, però no va poder. Únicament podia entreobrir l’ull esquerre, ja que les cremades abundaven per tot el seu cos. Va començar a moure la mà, amb la intenció d'agafar l’espasa. Però no hi era.

Al cap d’uns pocs instants va notar que li tocaven les ferides, com si algú li volgués fer més mal del que ja s’havia fet. Va intentar xisclar, però no va poder. No tenia ni forces ni veu per fer-ho. Durant un temps més va notar unes punxades a les ferides, però al cap d’una estona va adonar-se que no eren agressives, o no intentaven ser-ho. Un son profund el va tornar a envair, tot i que no va ser tant fosc com l’altre, va ser molt feixuc.

Quelcom humit va córrer pels seus llavis. Després d’absorbir-ho, sense poder evitar-ho, va tornar a caure en un somni profund; això si, va ser molt més suau que els darrers, però una petita foscor sí que hi era.

En despertar-se d’aquell horrible son, va intentar tornar a obrir els ulls, aquest cop amb més facilitat, tot i que les nafres a la cara impedien que els tingués del tot oberts. Va mirar cap amunt, però per a sorpresa seva es va trobar sota un sostre de fusta clara amb bigues de roure travessades, per repartir millor el pes. Va girar-se cap a un cantó, i va trobar una paret de fusta també. Va intentar girar-se cap a l’altra banda, però per causa del dolor de l’espatlla, només pogué veure una porta tancada en aquella petita cambra. Va mirar-se les mans, les tenia embenades amb benes blanques; en apropar-les a la cara van desprendre una olor a fonoll, que va revifar l’ànim de l’Elador.

De sobte va sentir unes passes apropant-se. El noi va pressentir que l’ésser que venia tenia alguna lesió a la cama o al peu, ja que el cruxir del terra en delatava el balanceig. Les passes van parar de cop. Es va sentir com el pom girava, i que algú començava a obrir la porta. La porta va quedar oberta, i el corrent d’aire que va entrar cap a l’habitació va arrossegar la flaire d’un bon estofat, com els de la cort reial, als quals el nen estava acostumat. Les passes es van començar a apropar. L’Elador frissava per saber qui era. Una gota de suor va començar a regalimar pel seu front, fins que va topar amb un matalàs tou i còmode, possiblement fet de llana i ploma.

Unes mans fortes però primes van deixar un plat d’estofat sobre la seva panxa. I se sentí una veu dolça i amable que deia:

-Bon dia! Em dic Brust, portes dos dies dormint, no tindràs pas gana?

Capítol II

Pau Alabau

Quan va sentir aquestes paraules, l’Elador, sorprès, va aixecar el cap per observar amb deteniment el seu interlocutor. Era un home ja adult que no semblava tenir més de trenta-i-cinc anys, però que per les seves marcades arrugues al front aparentava molta més edat de la que tenia realment. La seva cabellera era rossa com el sol, i se l’havia tallada fins a les espatlles amb molta destresa. Era molt alt, ja que gairebé tocava amb el cap el sostre de la cabana on eren.

-Que tinc alguna cosa a la cara?-va dir en Brust amb un somriure al llavis carnosos. I el va mirar a la cara. L’Elador va quedar embadocat amb els ulls blaus com el mar, que pel sofriment que mostraven deien que en Burst havia viscut molt; i que, a més, tenien una saviesa infinita. Eren uns ulls ancians, cansats.

-No, no..., és només que...-va intentar respondre el jove. Estava tan cansat que li costava molt parlar, i no diguem ja intentar donar una resposta coherent.

-Va, menja, que faig broma.-Li van acostar el plat dos braços musculats que tenien moltes esgarrinxades i que feien la pinta d'haver viscut moltes batalles.

L’Elador va menjar amb ànsia, ja que portava gairebé tres dies sense fer-ho, i l’últim aliment que havia pres era una pobra llebre, que no li havia aportat gaires nutrients, si ho comparem amb els copiosos àpats que estava acostumat a menjar a palau.

Quan va haver acabat, en Brust li va dir:
-Ara que ja has menjat, em podries explicar per què et vaig trobar estirat en una clariana tot socarrimat i nafrat com si haguessis passat una guerra?

Aleshores el príncep li va explicar tot el que va passar al bosc aquell maleït vespre en què van ser atacats. Li va narrar absolutament tot: l’atac, la feble resistència per part dels guàrdies, la mort del seu pare… Només es va guardar el perquè de les cremades, ja que considerava que era un secret entre el seu pare i ell.

Quan va haver acabat, el seu salvador li va preguntar:
-I ara, què penses fer?

-Tenia pensat assabentar-me de la identitat dels bàrbars que ens van atacar i, un cop haver acabat amb ells, accedir al tron. A més, vull saber on estan preses la meva mare i les meves germanes per rescatar-les.-Va dir l’Elador.

-Em sembla molt bé, però tot això com ho penses fer?-Era una pregunta de debò. No tenia gens d'ironia ni la intenció d’ofendre’l però, tot i així, ho va fer. Quan es va parar a pensar-hi, va caure en la difícil missió que s’havia encomanat a si mateix. Com volia un vailet com ell, amb només quinze anys, acabar amb un exèrcit tan poderós i tan nombrós com el que els havia atacat?

-Doncs, ara que ho dius...-Va titubejar, no sabia què respondre.

-Difícil, oi? No t’amoïnis, jo t’ajudaré. M’has caigut bé ja des del principi. Sembles honrat, lleial i noble, i em fa l’efecte que no tens gens d'orgull.
-Em sembla molt bé, Brust, però no estic segur que tu em puguis ajudar.-Digué el jove, indecís.

 -No et preocupis, que jo tinc bastanta pràctica en el relatiu a la guerra, per desgràcia. Jo, fa molts anys, vaig ser capità de la Guàrdia de la ciutat de Hannister, la capital. Vaig treballar-hi durant molt de temps- Al recordar-ho se li va enfosquir la cara.-És per aquesta raó que sóc bastant entès en armes i lluita corporal. Això sí, tot el que jo t’ensenyaré és només per utilitzar-ho en defensa pròpia o davant d'aquells bàrbars, però pobre de tu com et vegi utilitzant els meus ensenyaments per procurar-te un bé propi.

-No, això no ho faria mai.-I ho va dir amb sinceritat i molta noblesa.

-Bé, doncs començarem les classes demà mateix. Ara pots sortir i mirar l’entorn del lloc on som, pots reflexionar sobre el que t’ha passat o fer qualsevol altra cosa. Ara bé, no t’allunyis massa, que per aquestes terres últimament hi passa molta gent no gaire desitjable.

-D’acord, Brust.-Va dir el jove, il·lusionat de poder perseguir algun objectiu després del terrible acte que havia tingut lloc a la seva vida.

-Encara que siguis un Príncep, a partir d’ara em diràs Mestre.

-D’acord Bur..., vull dir Mestre.-L’Elador es va enrojolar.

***

No va tornar a estar tranquil fins que va sortir a l’exterior de la vella cabana i va respirar de nou aquell aire tan pur. L’olor de pi, d'herba i de fonoll, entre d’altres, el retornaven al jardí del palau on s’havia criat des de petit. En pensar-hi se li va enterbolir la vista. Unes llàgrimes li afloraren a la superfície dels ulls. No s’arriscava a encertar si encara existiria el palau quan hi tornés i, si fos així, com el trobaria. Ara que ja no hi havia el rei, els bàrbars haurien conquerit la capital, i amb ella, el regne. Però va decidir apartar aquests funestos pensaments de la seva ment i centrar-se en el que estava veient.

No sabia on eren, l’única cosa que veia era un bosc interminable de diferents espècies d’arbres. No en veia el final. Era tot monòton, sempre hi havia els mateixos colors i la mateixa estructura. Només hi havia una cosa que trencava aquesta repetició: la cabana.

L’Elador va girar-se sobre ell mateix i va dedicar-se a observar la cabana on s’allotjava amb el Mestre. Estava situada en l’única clariana que hi havia en el que ell albirava de bosc. Situada a sobre d’una plataforma de fusta, era una estructura senzilla feta amb el mateix material, juntament amb palla i troncs. Era molt petita, com havia comprovat abans de sortir, només hi havia dues habitacions. La cambra on havia estat estirat aquests dos dies mentre estava inconscient era l’habitació gran, que consistia en un petit llit i una tauleta, que a la vegada feia de cuina i menjador, amb els seus corresponents utensilis. L’altra habitació, la petita, era la del Mestre. Aquesta habitació constituïa un gran misteri per a ell. Estava sempre tancada, i el seu mentor li havia prohibit terminantment que hi entrés. A la cabana només hi havia una entrada.

Aleshores va decidir caçar alguna presa per sopar. Es va endinsar al bosc i, agafant el ganivet de caça amb la mà esquerra, s’amagà entre dos matolls i es va disposar a esperar. Per si ho necessitava, a més, portava un arc amb un carcaix ple de fletxes a l’esquena. Mentre guaitava per veure si descobria algun animal que pogués satisfer dues persones famolenques, va començar a pensar en el Mestre.

Encara que el seu pare li digués, ja des de petit, que no parlés amb estranys, en Brust era el seu salvador i, objectivament, li havia semblat una persona coratjosa, sàvia i benigna. L’Elador havia tingut una molt bona primera impressió del seu mentor i, en aquell instant, es va adonar que l’opinió d’en Brust l’importava molt. Era per això que estava disposat a satisfer-lo per tal que el Mestre s’adonés del seu valor com a alumne.

Dos cérvols i una llebre després, el jove príncep havia retornat a la que a partir d’ara seria la seva llar i estava menjant al costat del seu Mestre. Ningú dels dos deia res. Cadascú estava pensant en les seves coses. L’Elador es preguntava com serien les classes de les que parlava el seu instructor. Sabia, però, que no seria cosa fàcil.  

Acabat aquell auster àpat, comparat amb els que estava acostumat el jove, va demanar permís al seu mentor per retirar-se, ja que el dia havia estat molt llarg i encara no es sentia del tot recuperat de les ferides. En Brust l’hi va donar, i li digué que si el necessitava per alguna cosa estaria a la seva habitació, però que truqués abans d’entrar.

El jove príncep estava tant esgotat que abans de tocar el coixí ja dormia. Aquella nit, però, va tenir molts somnis, alguns d’agradables i altres, la majoria, de no tant agradables. Per aquesta raó, quan es va despertar per enfrontar-se al nou dia ho va fer una mica ullerós i cansat.

Després d’haver-se arreglat i  d’haver esmorzat –fent-ho tot a corre-cuita a causa dels nervis que sentia— va sortir de la cabana i es va disposar a esperar al Mestre a la clariana, on ell li havia dit el dia anterior que farien l’entrenament.

Quan aquest va sortir de la cabana, l’Elador es va sorprendre. No portava res per entrenar: ni espases, ni escuts, ni pals. Res. En Brust el va mirar fixament amb aquells ulls que tan havien captivat el príncep des del principi i va dir:

-Primera lliçó: Màgia.