Capítol I

Marcel Busquets

El carruatge no parava de trontollar. Els sotracs del camí feien dificultosa la marxa. Tot i que era fosc, els fanalets que portaven els patges il·luminaven prou bé el camí; no obstant, els marges eren força obscurs i no s’apreciava gaire bé el bosc que els oprimia.

De sobte un xiulet va tallar el vent. Un dels custodiadors es desplomà del cavall a l’instant. Abans de poder reaccionar, una pluja de fletxes semblant a l’anterior caigué sobre la guarnició de darrere. Mentre que els de dins del vehicle intentaven sortir, una vintena d’homes salvatges sortiren precipitadament cap a ells.

IL·LUSTRACIÓ PAU OLIVER

L’entrexocar del metall va durar pocs instants. Els bàrbars van començar a segar caps, enfonsar cranis i tallar extremitats. El seu estil de lluita era molt precipitat i cruent; a més, hi havia prou homes per derrotar-los sense cap problema.

La resistència dels atacats va ser mínima fins que de la carrossa va sortir un home. Era alt i corpulent, de cabells foscos i llargs, les arrugues de la cara no eren gaire profundes, però els seus ulls reflectien la saviesa d’un que ha viscut molts anys. Portava unes pells a les espatlles, a sota de l’escut. Duia una cota de malla sota un gipó de cuir. L’espasa que empunyava era de dues mans, força pesada i llarga.

L’home començà a escapçar caps tal i com havien fet amb els seus homes. Brandava l’espasa amb una destresa sobrenatural, com si fos una ploma. Tres homes es precipitaren cap a ell, però l’espasa llarga i gruixuda es va enfonsar a l’estómac d’un, l’altre va entrebancar i amb una estocada amb l’escut, li va trencar la mandíbula. L´altre guerrer va córrer cap a l’home fort amb una llança a la mà. Mentre que un es girava, l’altre li enfonsava la llança al pit.

L’espasa vermella va caure sobre la catifa de fulles. El rei Felen va caure de genolls, alhora que els seu fill corria cap al bosc, tal i com li deia el seu pare. Els soldats van arreplegar les nenes i dones de la cort liderades per la reina. Una nena va intentar fugir, però un dels salvatges va esgarrapar-li la cara i la va agafar per el braç fins que la va portar on eren totes les supervivents. Van ficar les dones a dins d’un carro, van saquejar els cossos i van endur-se els cavalls.

Elador corria alhora que plorava. Havien matat el pare, i no sabia res de la mare ni de la germana. No sabia cap a on anava, ni què faria, únicament corria com un esperitat. Només sabia que quan se n’haguessin anat els assassins, tornaria per enterrar el pare, i que ploraria a sobre d’ell.

Després d’una bona estona corrent, va parar; havia vist una llebre, era el seu punt de distracció. Va agafar la fona i d’una pedregada la va matar. Va escorxar l’animal, com si fos un dels soldats enemics. I va començar a fer-li queixalades. Menjava carn crua  com per poder distrure’s. Després d’unes quantes mossegades, va deixar anar l’animal i començà a caminar cap a on havien estat emboscats.

Portava ja una estona caminant, quant va sentir una pudor. Cada cop era més forta. Unes flames il·luminaven el bosc, el camí on havien estat atacats. L’Elador va començar a córrer cap al foc. Gairebé no podia passar a a causa de l’escalfor de l’incendi.

Va entreveure la carrossa entre els arbres vermells. Amb un crit va començar a dirigir-se cap al nucli de l’escalfor, la tomba del seu pare. Les cremades cada cop eren més fortes, més profundes, més doloroses. La calor el feia tirar enrere, però l’orgull de ser futur rei, i l’amor cap al seu pare eren tant grans que l’ajudaven a tirar endevant. Per fi, quan va arribar davant del seu pare es va agenollar, li va fer un petó, i va agafar-ne l'espasa.

Per un moment va pensar a quedar-s'hi per morir amb el seu pare, però si ell no sobrevisqués, no hi hauria ningú més de la família amb dret al tron. Amb els ulls plorosos i amb el cabell socarrimat va sortir del bosc, arrossegant l’espasa, el llegat de la família.

Quan ja clarejava, l’Elador va estirar-se sobre un mantell de gespa d’una clariana, lluny de la cendra que encara era present en la ment del nen. En pocs instants va caure en un somni profund, un somni molt llarg i fosc.

Uns sorolls van despertar el jove, va intentar obrir els dos ulls, però no va poder. Únicament podia entreobrir l’ull esquerre, ja que les cremades abundaven per tot el seu cos. Va començar a moure la mà, amb la intenció d'agafar l’espasa. Però no hi era.

Al cap d’uns pocs instants va notar que li tocaven les ferides, com si algú li volgués fer més mal del que ja s’havia fet. Va intentar xisclar, però no va poder. No tenia ni forces ni veu per fer-ho. Durant un temps més va notar unes punxades a les ferides, però al cap d’una estona va adonar-se que no eren agressives, o no intentaven ser-ho. Un son profund el va tornar a envair, tot i que no va ser tant fosc com l’altre, va ser molt feixuc.

Quelcom humit va córrer pels seus llavis. Després d’absorbir-ho, sense poder evitar-ho, va tornar a caure en un somni profund; això si, va ser molt més suau que els darrers, però una petita foscor sí que hi era.

En despertar-se d’aquell horrible son, va intentar tornar a obrir els ulls, aquest cop amb més facilitat, tot i que les nafres a la cara impedien que els tingués del tot oberts. Va mirar cap amunt, però per a sorpresa seva es va trobar sota un sostre de fusta clara amb bigues de roure travessades, per repartir millor el pes. Va girar-se cap a un cantó, i va trobar una paret de fusta també. Va intentar girar-se cap a l’altra banda, però per causa del dolor de l’espatlla, només pogué veure una porta tancada en aquella petita cambra. Va mirar-se les mans, les tenia embenades amb benes blanques; en apropar-les a la cara van desprendre una olor a fonoll, que va revifar l’ànim de l’Elador.

De sobte va sentir unes passes apropant-se. El noi va pressentir que l’ésser que venia tenia alguna lesió a la cama o al peu, ja que el cruxir del terra en delatava el balanceig. Les passes van parar de cop. Es va sentir com el pom girava, i que algú començava a obrir la porta. La porta va quedar oberta, i el corrent d’aire que va entrar cap a l’habitació va arrossegar la flaire d’un bon estofat, com els de la cort reial, als quals el nen estava acostumat. Les passes es van començar a apropar. L’Elador frissava per saber qui era. Una gota de suor va començar a regalimar pel seu front, fins que va topar amb un matalàs tou i còmode, possiblement fet de llana i ploma.

Unes mans fortes però primes van deixar un plat d’estofat sobre la seva panxa. I se sentí una veu dolça i amable que deia:

-Bon dia! Em dic Brust, portes dos dies dormint, no tindràs pas gana?