Capítol II

Pau Alabau

Quan va sentir aquestes paraules, l’Elador, sorprès, va aixecar el cap per observar amb deteniment el seu interlocutor. Era un home ja adult que no semblava tenir més de trenta-i-cinc anys, però que per les seves marcades arrugues al front aparentava molta més edat de la que tenia realment. La seva cabellera era rossa com el sol, i se l’havia tallada fins a les espatlles amb molta destresa. Era molt alt, ja que gairebé tocava amb el cap el sostre de la cabana on eren.

-Que tinc alguna cosa a la cara?-va dir en Brust amb un somriure al llavis carnosos. I el va mirar a la cara. L’Elador va quedar embadocat amb els ulls blaus com el mar, que pel sofriment que mostraven deien que en Burst havia viscut molt; i que, a més, tenien una saviesa infinita. Eren uns ulls ancians, cansats.

-No, no..., és només que...-va intentar respondre el jove. Estava tan cansat que li costava molt parlar, i no diguem ja intentar donar una resposta coherent.

-Va, menja, que faig broma.-Li van acostar el plat dos braços musculats que tenien moltes esgarrinxades i que feien la pinta d'haver viscut moltes batalles.

L’Elador va menjar amb ànsia, ja que portava gairebé tres dies sense fer-ho, i l’últim aliment que havia pres era una pobra llebre, que no li havia aportat gaires nutrients, si ho comparem amb els copiosos àpats que estava acostumat a menjar a palau.

Quan va haver acabat, en Brust li va dir:
-Ara que ja has menjat, em podries explicar per què et vaig trobar estirat en una clariana tot socarrimat i nafrat com si haguessis passat una guerra?

Aleshores el príncep li va explicar tot el que va passar al bosc aquell maleït vespre en què van ser atacats. Li va narrar absolutament tot: l’atac, la feble resistència per part dels guàrdies, la mort del seu pare… Només es va guardar el perquè de les cremades, ja que considerava que era un secret entre el seu pare i ell.

Quan va haver acabat, el seu salvador li va preguntar:
-I ara, què penses fer?

-Tenia pensat assabentar-me de la identitat dels bàrbars que ens van atacar i, un cop haver acabat amb ells, accedir al tron. A més, vull saber on estan preses la meva mare i les meves germanes per rescatar-les.-Va dir l’Elador.

-Em sembla molt bé, però tot això com ho penses fer?-Era una pregunta de debò. No tenia gens d'ironia ni la intenció d’ofendre’l però, tot i així, ho va fer. Quan es va parar a pensar-hi, va caure en la difícil missió que s’havia encomanat a si mateix. Com volia un vailet com ell, amb només quinze anys, acabar amb un exèrcit tan poderós i tan nombrós com el que els havia atacat?

-Doncs, ara que ho dius...-Va titubejar, no sabia què respondre.

-Difícil, oi? No t’amoïnis, jo t’ajudaré. M’has caigut bé ja des del principi. Sembles honrat, lleial i noble, i em fa l’efecte que no tens gens d'orgull.
-Em sembla molt bé, Brust, però no estic segur que tu em puguis ajudar.-Digué el jove, indecís.

 -No et preocupis, que jo tinc bastanta pràctica en el relatiu a la guerra, per desgràcia. Jo, fa molts anys, vaig ser capità de la Guàrdia de la ciutat de Hannister, la capital. Vaig treballar-hi durant molt de temps- Al recordar-ho se li va enfosquir la cara.-És per aquesta raó que sóc bastant entès en armes i lluita corporal. Això sí, tot el que jo t’ensenyaré és només per utilitzar-ho en defensa pròpia o davant d'aquells bàrbars, però pobre de tu com et vegi utilitzant els meus ensenyaments per procurar-te un bé propi.

-No, això no ho faria mai.-I ho va dir amb sinceritat i molta noblesa.

-Bé, doncs començarem les classes demà mateix. Ara pots sortir i mirar l’entorn del lloc on som, pots reflexionar sobre el que t’ha passat o fer qualsevol altra cosa. Ara bé, no t’allunyis massa, que per aquestes terres últimament hi passa molta gent no gaire desitjable.

-D’acord, Brust.-Va dir el jove, il·lusionat de poder perseguir algun objectiu després del terrible acte que havia tingut lloc a la seva vida.

-Encara que siguis un Príncep, a partir d’ara em diràs Mestre.

-D’acord Bur..., vull dir Mestre.-L’Elador es va enrojolar.

***

No va tornar a estar tranquil fins que va sortir a l’exterior de la vella cabana i va respirar de nou aquell aire tan pur. L’olor de pi, d'herba i de fonoll, entre d’altres, el retornaven al jardí del palau on s’havia criat des de petit. En pensar-hi se li va enterbolir la vista. Unes llàgrimes li afloraren a la superfície dels ulls. No s’arriscava a encertar si encara existiria el palau quan hi tornés i, si fos així, com el trobaria. Ara que ja no hi havia el rei, els bàrbars haurien conquerit la capital, i amb ella, el regne. Però va decidir apartar aquests funestos pensaments de la seva ment i centrar-se en el que estava veient.

No sabia on eren, l’única cosa que veia era un bosc interminable de diferents espècies d’arbres. No en veia el final. Era tot monòton, sempre hi havia els mateixos colors i la mateixa estructura. Només hi havia una cosa que trencava aquesta repetició: la cabana.

L’Elador va girar-se sobre ell mateix i va dedicar-se a observar la cabana on s’allotjava amb el Mestre. Estava situada en l’única clariana que hi havia en el que ell albirava de bosc. Situada a sobre d’una plataforma de fusta, era una estructura senzilla feta amb el mateix material, juntament amb palla i troncs. Era molt petita, com havia comprovat abans de sortir, només hi havia dues habitacions. La cambra on havia estat estirat aquests dos dies mentre estava inconscient era l’habitació gran, que consistia en un petit llit i una tauleta, que a la vegada feia de cuina i menjador, amb els seus corresponents utensilis. L’altra habitació, la petita, era la del Mestre. Aquesta habitació constituïa un gran misteri per a ell. Estava sempre tancada, i el seu mentor li havia prohibit terminantment que hi entrés. A la cabana només hi havia una entrada.

Aleshores va decidir caçar alguna presa per sopar. Es va endinsar al bosc i, agafant el ganivet de caça amb la mà esquerra, s’amagà entre dos matolls i es va disposar a esperar. Per si ho necessitava, a més, portava un arc amb un carcaix ple de fletxes a l’esquena. Mentre guaitava per veure si descobria algun animal que pogués satisfer dues persones famolenques, va començar a pensar en el Mestre.

Encara que el seu pare li digués, ja des de petit, que no parlés amb estranys, en Brust era el seu salvador i, objectivament, li havia semblat una persona coratjosa, sàvia i benigna. L’Elador havia tingut una molt bona primera impressió del seu mentor i, en aquell instant, es va adonar que l’opinió d’en Brust l’importava molt. Era per això que estava disposat a satisfer-lo per tal que el Mestre s’adonés del seu valor com a alumne.

Dos cérvols i una llebre després, el jove príncep havia retornat a la que a partir d’ara seria la seva llar i estava menjant al costat del seu Mestre. Ningú dels dos deia res. Cadascú estava pensant en les seves coses. L’Elador es preguntava com serien les classes de les que parlava el seu instructor. Sabia, però, que no seria cosa fàcil.  

Acabat aquell auster àpat, comparat amb els que estava acostumat el jove, va demanar permís al seu mentor per retirar-se, ja que el dia havia estat molt llarg i encara no es sentia del tot recuperat de les ferides. En Brust l’hi va donar, i li digué que si el necessitava per alguna cosa estaria a la seva habitació, però que truqués abans d’entrar.

El jove príncep estava tant esgotat que abans de tocar el coixí ja dormia. Aquella nit, però, va tenir molts somnis, alguns d’agradables i altres, la majoria, de no tant agradables. Per aquesta raó, quan es va despertar per enfrontar-se al nou dia ho va fer una mica ullerós i cansat.

Després d’haver-se arreglat i  d’haver esmorzat –fent-ho tot a corre-cuita a causa dels nervis que sentia— va sortir de la cabana i es va disposar a esperar al Mestre a la clariana, on ell li havia dit el dia anterior que farien l’entrenament.

Quan aquest va sortir de la cabana, l’Elador es va sorprendre. No portava res per entrenar: ni espases, ni escuts, ni pals. Res. En Brust el va mirar fixament amb aquells ulls que tan havien captivat el príncep des del principi i va dir:

-Primera lliçó: Màgia.