Capítol I

Marcel Busquets

El carruatge no parava de trontollar. Els sotracs del camí feien dificultosa la marxa. Tot i que era fosc, els fanalets que portaven els patges il·luminaven prou bé el camí; no obstant, els marges eren força obscurs i no s’apreciava gaire bé el bosc que els oprimia.

De sobte un xiulet va tallar el vent. Un dels custodiadors es desplomà del cavall a l’instant. Abans de poder reaccionar, una pluja de fletxes semblant a l’anterior caigué sobre la guarnició de darrere. Mentre que els de dins del vehicle intentaven sortir, una vintena d’homes salvatges sortiren precipitadament cap a ells.

IL·LUSTRACIÓ PAU OLIVER

L’entrexocar del metall va durar pocs instants. Els bàrbars van començar a segar caps, enfonsar cranis i tallar extremitats. El seu estil de lluita era molt precipitat i cruent; a més, hi havia prou homes per derrotar-los sense cap problema.

La resistència dels atacats va ser mínima fins que de la carrossa va sortir un home. Era alt i corpulent, de cabells foscos i llargs, les arrugues de la cara no eren gaire profundes, però els seus ulls reflectien la saviesa d’un que ha viscut molts anys. Portava unes pells a les espatlles, a sota de l’escut. Duia una cota de malla sota un gipó de cuir. L’espasa que empunyava era de dues mans, força pesada i llarga.

L’home començà a escapçar caps tal i com havien fet amb els seus homes. Brandava l’espasa amb una destresa sobrenatural, com si fos una ploma. Tres homes es precipitaren cap a ell, però l’espasa llarga i gruixuda es va enfonsar a l’estómac d’un, l’altre va entrebancar i amb una estocada amb l’escut, li va trencar la mandíbula. L´altre guerrer va córrer cap a l’home fort amb una llança a la mà. Mentre que un es girava, l’altre li enfonsava la llança al pit.

L’espasa vermella va caure sobre la catifa de fulles. El rei Felen va caure de genolls, alhora que els seu fill corria cap al bosc, tal i com li deia el seu pare. Els soldats van arreplegar les nenes i dones de la cort liderades per la reina. Una nena va intentar fugir, però un dels salvatges va esgarrapar-li la cara i la va agafar per el braç fins que la va portar on eren totes les supervivents. Van ficar les dones a dins d’un carro, van saquejar els cossos i van endur-se els cavalls.

Elador corria alhora que plorava. Havien matat el pare, i no sabia res de la mare ni de la germana. No sabia cap a on anava, ni què faria, únicament corria com un esperitat. Només sabia que quan se n’haguessin anat els assassins, tornaria per enterrar el pare, i que ploraria a sobre d’ell.

Després d’una bona estona corrent, va parar; havia vist una llebre, era el seu punt de distracció. Va agafar la fona i d’una pedregada la va matar. Va escorxar l’animal, com si fos un dels soldats enemics. I va començar a fer-li queixalades. Menjava carn crua  com per poder distrure’s. Després d’unes quantes mossegades, va deixar anar l’animal i començà a caminar cap a on havien estat emboscats.

Portava ja una estona caminant, quant va sentir una pudor. Cada cop era més forta. Unes flames il·luminaven el bosc, el camí on havien estat atacats. L’Elador va començar a córrer cap al foc. Gairebé no podia passar a a causa de l’escalfor de l’incendi.

Va entreveure la carrossa entre els arbres vermells. Amb un crit va començar a dirigir-se cap al nucli de l’escalfor, la tomba del seu pare. Les cremades cada cop eren més fortes, més profundes, més doloroses. La calor el feia tirar enrere, però l’orgull de ser futur rei, i l’amor cap al seu pare eren tant grans que l’ajudaven a tirar endevant. Per fi, quan va arribar davant del seu pare es va agenollar, li va fer un petó, i va agafar-ne l'espasa.

Per un moment va pensar a quedar-s'hi per morir amb el seu pare, però si ell no sobrevisqués, no hi hauria ningú més de la família amb dret al tron. Amb els ulls plorosos i amb el cabell socarrimat va sortir del bosc, arrossegant l’espasa, el llegat de la família.

Quan ja clarejava, l’Elador va estirar-se sobre un mantell de gespa d’una clariana, lluny de la cendra que encara era present en la ment del nen. En pocs instants va caure en un somni profund, un somni molt llarg i fosc.

Uns sorolls van despertar el jove, va intentar obrir els dos ulls, però no va poder. Únicament podia entreobrir l’ull esquerre, ja que les cremades abundaven per tot el seu cos. Va començar a moure la mà, amb la intenció d'agafar l’espasa. Però no hi era.

Al cap d’uns pocs instants va notar que li tocaven les ferides, com si algú li volgués fer més mal del que ja s’havia fet. Va intentar xisclar, però no va poder. No tenia ni forces ni veu per fer-ho. Durant un temps més va notar unes punxades a les ferides, però al cap d’una estona va adonar-se que no eren agressives, o no intentaven ser-ho. Un son profund el va tornar a envair, tot i que no va ser tant fosc com l’altre, va ser molt feixuc.

Quelcom humit va córrer pels seus llavis. Després d’absorbir-ho, sense poder evitar-ho, va tornar a caure en un somni profund; això si, va ser molt més suau que els darrers, però una petita foscor sí que hi era.

En despertar-se d’aquell horrible son, va intentar tornar a obrir els ulls, aquest cop amb més facilitat, tot i que les nafres a la cara impedien que els tingués del tot oberts. Va mirar cap amunt, però per a sorpresa seva es va trobar sota un sostre de fusta clara amb bigues de roure travessades, per repartir millor el pes. Va girar-se cap a un cantó, i va trobar una paret de fusta també. Va intentar girar-se cap a l’altra banda, però per causa del dolor de l’espatlla, només pogué veure una porta tancada en aquella petita cambra. Va mirar-se les mans, les tenia embenades amb benes blanques; en apropar-les a la cara van desprendre una olor a fonoll, que va revifar l’ànim de l’Elador.

De sobte va sentir unes passes apropant-se. El noi va pressentir que l’ésser que venia tenia alguna lesió a la cama o al peu, ja que el cruxir del terra en delatava el balanceig. Les passes van parar de cop. Es va sentir com el pom girava, i que algú començava a obrir la porta. La porta va quedar oberta, i el corrent d’aire que va entrar cap a l’habitació va arrossegar la flaire d’un bon estofat, com els de la cort reial, als quals el nen estava acostumat. Les passes es van començar a apropar. L’Elador frissava per saber qui era. Una gota de suor va començar a regalimar pel seu front, fins que va topar amb un matalàs tou i còmode, possiblement fet de llana i ploma.

Unes mans fortes però primes van deixar un plat d’estofat sobre la seva panxa. I se sentí una veu dolça i amable que deia:

-Bon dia! Em dic Brust, portes dos dies dormint, no tindràs pas gana?

Capítol II

Pau Alabau

Quan va sentir aquestes paraules, l’Elador, sorprès, va aixecar el cap per observar amb deteniment el seu interlocutor. Era un home ja adult que no semblava tenir més de trenta-i-cinc anys, però que per les seves marcades arrugues al front aparentava molta més edat de la que tenia realment. La seva cabellera era rossa com el sol, i se l’havia tallada fins a les espatlles amb molta destresa. Era molt alt, ja que gairebé tocava amb el cap el sostre de la cabana on eren.

-Que tinc alguna cosa a la cara?-va dir en Brust amb un somriure al llavis carnosos. I el va mirar a la cara. L’Elador va quedar embadocat amb els ulls blaus com el mar, que pel sofriment que mostraven deien que en Burst havia viscut molt; i que, a més, tenien una saviesa infinita. Eren uns ulls ancians, cansats.

-No, no..., és només que...-va intentar respondre el jove. Estava tan cansat que li costava molt parlar, i no diguem ja intentar donar una resposta coherent.

-Va, menja, que faig broma.-Li van acostar el plat dos braços musculats que tenien moltes esgarrinxades i que feien la pinta d'haver viscut moltes batalles.

L’Elador va menjar amb ànsia, ja que portava gairebé tres dies sense fer-ho, i l’últim aliment que havia pres era una pobra llebre, que no li havia aportat gaires nutrients, si ho comparem amb els copiosos àpats que estava acostumat a menjar a palau.

Quan va haver acabat, en Brust li va dir:
-Ara que ja has menjat, em podries explicar per què et vaig trobar estirat en una clariana tot socarrimat i nafrat com si haguessis passat una guerra?

Aleshores el príncep li va explicar tot el que va passar al bosc aquell maleït vespre en què van ser atacats. Li va narrar absolutament tot: l’atac, la feble resistència per part dels guàrdies, la mort del seu pare… Només es va guardar el perquè de les cremades, ja que considerava que era un secret entre el seu pare i ell.

Quan va haver acabat, el seu salvador li va preguntar:
-I ara, què penses fer?

-Tenia pensat assabentar-me de la identitat dels bàrbars que ens van atacar i, un cop haver acabat amb ells, accedir al tron. A més, vull saber on estan preses la meva mare i les meves germanes per rescatar-les.-Va dir l’Elador.

-Em sembla molt bé, però tot això com ho penses fer?-Era una pregunta de debò. No tenia gens d'ironia ni la intenció d’ofendre’l però, tot i així, ho va fer. Quan es va parar a pensar-hi, va caure en la difícil missió que s’havia encomanat a si mateix. Com volia un vailet com ell, amb només quinze anys, acabar amb un exèrcit tan poderós i tan nombrós com el que els havia atacat?

-Doncs, ara que ho dius...-Va titubejar, no sabia què respondre.

-Difícil, oi? No t’amoïnis, jo t’ajudaré. M’has caigut bé ja des del principi. Sembles honrat, lleial i noble, i em fa l’efecte que no tens gens d'orgull.
-Em sembla molt bé, Brust, però no estic segur que tu em puguis ajudar.-Digué el jove, indecís.

 -No et preocupis, que jo tinc bastanta pràctica en el relatiu a la guerra, per desgràcia. Jo, fa molts anys, vaig ser capità de la Guàrdia de la ciutat de Hannister, la capital. Vaig treballar-hi durant molt de temps- Al recordar-ho se li va enfosquir la cara.-És per aquesta raó que sóc bastant entès en armes i lluita corporal. Això sí, tot el que jo t’ensenyaré és només per utilitzar-ho en defensa pròpia o davant d'aquells bàrbars, però pobre de tu com et vegi utilitzant els meus ensenyaments per procurar-te un bé propi.

-No, això no ho faria mai.-I ho va dir amb sinceritat i molta noblesa.

-Bé, doncs començarem les classes demà mateix. Ara pots sortir i mirar l’entorn del lloc on som, pots reflexionar sobre el que t’ha passat o fer qualsevol altra cosa. Ara bé, no t’allunyis massa, que per aquestes terres últimament hi passa molta gent no gaire desitjable.

-D’acord, Brust.-Va dir el jove, il·lusionat de poder perseguir algun objectiu després del terrible acte que havia tingut lloc a la seva vida.

-Encara que siguis un Príncep, a partir d’ara em diràs Mestre.

-D’acord Bur..., vull dir Mestre.-L’Elador es va enrojolar.

***

No va tornar a estar tranquil fins que va sortir a l’exterior de la vella cabana i va respirar de nou aquell aire tan pur. L’olor de pi, d'herba i de fonoll, entre d’altres, el retornaven al jardí del palau on s’havia criat des de petit. En pensar-hi se li va enterbolir la vista. Unes llàgrimes li afloraren a la superfície dels ulls. No s’arriscava a encertar si encara existiria el palau quan hi tornés i, si fos així, com el trobaria. Ara que ja no hi havia el rei, els bàrbars haurien conquerit la capital, i amb ella, el regne. Però va decidir apartar aquests funestos pensaments de la seva ment i centrar-se en el que estava veient.

No sabia on eren, l’única cosa que veia era un bosc interminable de diferents espècies d’arbres. No en veia el final. Era tot monòton, sempre hi havia els mateixos colors i la mateixa estructura. Només hi havia una cosa que trencava aquesta repetició: la cabana.

L’Elador va girar-se sobre ell mateix i va dedicar-se a observar la cabana on s’allotjava amb el Mestre. Estava situada en l’única clariana que hi havia en el que ell albirava de bosc. Situada a sobre d’una plataforma de fusta, era una estructura senzilla feta amb el mateix material, juntament amb palla i troncs. Era molt petita, com havia comprovat abans de sortir, només hi havia dues habitacions. La cambra on havia estat estirat aquests dos dies mentre estava inconscient era l’habitació gran, que consistia en un petit llit i una tauleta, que a la vegada feia de cuina i menjador, amb els seus corresponents utensilis. L’altra habitació, la petita, era la del Mestre. Aquesta habitació constituïa un gran misteri per a ell. Estava sempre tancada, i el seu mentor li havia prohibit terminantment que hi entrés. A la cabana només hi havia una entrada.

Aleshores va decidir caçar alguna presa per sopar. Es va endinsar al bosc i, agafant el ganivet de caça amb la mà esquerra, s’amagà entre dos matolls i es va disposar a esperar. Per si ho necessitava, a més, portava un arc amb un carcaix ple de fletxes a l’esquena. Mentre guaitava per veure si descobria algun animal que pogués satisfer dues persones famolenques, va començar a pensar en el Mestre.

Encara que el seu pare li digués, ja des de petit, que no parlés amb estranys, en Brust era el seu salvador i, objectivament, li havia semblat una persona coratjosa, sàvia i benigna. L’Elador havia tingut una molt bona primera impressió del seu mentor i, en aquell instant, es va adonar que l’opinió d’en Brust l’importava molt. Era per això que estava disposat a satisfer-lo per tal que el Mestre s’adonés del seu valor com a alumne.

Dos cérvols i una llebre després, el jove príncep havia retornat a la que a partir d’ara seria la seva llar i estava menjant al costat del seu Mestre. Ningú dels dos deia res. Cadascú estava pensant en les seves coses. L’Elador es preguntava com serien les classes de les que parlava el seu instructor. Sabia, però, que no seria cosa fàcil.  

Acabat aquell auster àpat, comparat amb els que estava acostumat el jove, va demanar permís al seu mentor per retirar-se, ja que el dia havia estat molt llarg i encara no es sentia del tot recuperat de les ferides. En Brust l’hi va donar, i li digué que si el necessitava per alguna cosa estaria a la seva habitació, però que truqués abans d’entrar.

El jove príncep estava tant esgotat que abans de tocar el coixí ja dormia. Aquella nit, però, va tenir molts somnis, alguns d’agradables i altres, la majoria, de no tant agradables. Per aquesta raó, quan es va despertar per enfrontar-se al nou dia ho va fer una mica ullerós i cansat.

Després d’haver-se arreglat i  d’haver esmorzat –fent-ho tot a corre-cuita a causa dels nervis que sentia— va sortir de la cabana i es va disposar a esperar al Mestre a la clariana, on ell li havia dit el dia anterior que farien l’entrenament.

Quan aquest va sortir de la cabana, l’Elador es va sorprendre. No portava res per entrenar: ni espases, ni escuts, ni pals. Res. En Brust el va mirar fixament amb aquells ulls que tan havien captivat el príncep des del principi i va dir:

-Primera lliçó: Màgia.